caes
Home » Nutrició » Mites alimentació » Dieta paleolítica II
paleodieta

Dieta paleolítica II

A l’article anterior (dieta del paleolitic I) vam parlar sobre el poder preventiu que els seguidors de la dieta paleolítica atorguen a aquest pla alimentari vers algunes malalties com la obesitat, la diabetis o l’osteoporosi. També sobre els inconvenients i riscs de traslladar aquest antic model alimentari a la nostra societat actual. Però ens va quedar pendent fer-ne una valoració nutricional: conté la dieta paleolítica els nutrients necessaris per al bon funcionament de l’organisme? De quins nutrients obtenien la energia els nostres ancestres? Respondre aquestes preguntes és el motiu del present article.

Malauradament, la primera pregunta no la podem respondre amb fermesa ja que no coneixem amb exactitud què, quan i quant menjaven. Sabem que en general, l’alimentació de l’home del paleolític es basava en el consum de carn de caça, peix, i aliments vegetals procedents de la recol·lecció, principalment fruits secs, llavors, algunes fruites, verdures i arrels, però no en quina freqüència ni en quina quantitat els consumien. Encara que no podem calcular si el consum de vitamines, minerals i altres nutrients essencials eren suficients per cobrir les necessitats de l’organisme, si ens fixem en el contingut de nutrients energètics i ho comparem amb les recomanacions que marca la OMS, observem un elevat contingut de proteïnes i un baix aport d’hidrats de carbó complexes. Ens trobem davant una dieta hiperproteinada. Què suposa aquest desequilibri?

Inconvenients d’un consum elevat de proteïnes:

Les proteïnes estan formades per cadenes d’aminoàcids. Quan hi ha un excés d’aminoàcids aquests formen amoníac, el qual és tòxic i perjudicial, acidifica la sang i l’organisme haurà de compensar aquesta acidesa abocant-hi calci, afavorint així la desmineralització òssia i per tant la osteoporosis.

Un altre problema que genera l’excés de proteïnes és la seva costosa eliminació. El fetge transformarà l’amoníac en urea per tal de poder-lo expulsar i la urea serà filtrada als ronyons i eliminada a través de la orina. Una tasca excessivament intensiva d’eliminació pot provocar una sobrecàrrega del fetge i dels ronyons i malalties hepàtiques i renals.

Un baix consum d’hidrats de carboni complexes, com afecta a l’organisme?

Tot i que pot semblar positiu reduir la ingesta d’hidrats de carboni complexes (arròs, pasta, pa, patata i llegums) per tal d’utilitzar el greix per a l’obtenció d’energia i així evitar-ne l’acumulació, aquesta pràctica no és saludable.

Podríem comparar-ho amb l’obtenció d’energia mitjançant el petroli o mitjançant l’energia solar. Mentre que el petroli produeix contaminants ambientals que s’acumulen a l’atmosfera, l’energia solar ens ofereix una energia neta. En aquest cas, els hidrats de carboni funcionarien com ho fa el sol. Les substàncies resultants de convertir-los amb energia (aigua i CO2) es poden considerar netes per ser inofensives i molt fàcils d’eliminar. En canvi, tal i com passa amb el petroli, la utilització de greix per obtenir-ne energia implica la formació de substàncies tòxiques o contaminants (cossos cetònics) d’eliminació lenta, que s’acumulen a la sang quan utilitzem el greix com a font energètica principal.

Així doncs, caldria utilitzar els hidrats de carboni com a principal font energètica i donar al greix la funció de reserva energètica per utilitzar-la en casos de pics de consum, com per exemple durant l’ exercici físic prolongat, i així evitar la acumulació de cossos cetònics que acidifiquen la sang i provoquen mareig, cefalea i malestar general.

En el paleolític, aconseguir, diàriament, la varietat i quantitat de nutrients necessaris pel funcionament idoni del cos era impossible, i els homes subsistien amb allò que aconseguien mitjançant la caça i la recol·lecció. Actualment podem oferir una millor alimentació al nostre organisme gràcies a la agricultura, ramaderia i la industria, que no hem de desaprofitar. Això sí, cal no oblidar la importància de no abusar dels productes processats i de dedicar més temps a la planificació, elecció i preparació dels nostres àpats, així com a la pràctica d’exercici físic.

T’ha agradat el nostre article?

Subscriu-te i rebràs GRATIS tots els nostres articles escrits per Dietistes-Nutricionistes, Psicòlegs i Periodistes.

El teu email (obligatori)

Sobre Mar Dalmases

Mar Dalmases
Dietista-Nutricionista, diplomada per la Universitat de Barcelona el 2003 i postgraduada per la UAB en el tractament de la Obesitat i Trastorns de la Conducta Alimentaria. Formació especialitzada en alimentació infantil a través del curs d’extensió universitària de la UB en alimentació i nutrició en la infància. Educadora en el tractament de l’obesitat mitjançant el programa “Nens i adolescents en moviment” de la Vall d’Hebron i membre del grup de treball “alimentació durant la gestació i la primera infància” del col·legi de dietistes-nutricionistes de Catalunya, del qual soc membre amb el número CAT000506.

Comentar

La teva direcció de correu electrònic no serà publicada.Els camps necessaris estan marcats *

*