caes
Home » Nutrició » Nutrició esportiva » El perill dels esports per categoria de pes
esports i pes

El perill dels esports per categoria de pes

Hi ha esports, en el reglament dels quals, queda determinat un pes concret que l’esportista no pot sobrepassar en el dia de la competició. En sí mateixa, aquesta regla, no hauria de suposar més problema ja que, simplement, procura fer més justa la competència entre esportistes de diferent complexió física. Tanmateix, a l’hora de la veritat, i en moltes ocasions, el que passa és que molts esportistes pretenen obtenir avantatge respecte als seus rivals, intentant accedir a categories inferiors a les del seu pes natural, ja que d’aquesta manera poden enfrontar-se amb rivals de menor complexió i massa corporal. Així doncs, una vegada més, es fa palesa aquella dita que diu: feta la llei, feta la trampa.

Per norma general, en aquells esports on es realitza un pesatge abans de la competició, els esportistes procuren baixar de pes ràpidament en els dies previs a l’esdeveniment. Les tècniques, estratègies o mètodes emprats per assolir aquest objectiu, són potencialment perillosos, malmeten la salut y són contraproduents des de el punt de vista del rendiment esportiu. Algunes modalitats esportives on podem trobar aquesta problemàtica són: els esports de lluita i combat, el rem lleuger, les carreres d’hípica i l’halterofília.

Estratègies o mètodes inadequats per assolir un pes objectiu

Una de les estratègies més comunes per arribar a un pes determinat, en un espai de temps més aviat breu, és aplicar una restricció calòrica de la ingesta en els dies previs al pesatge. Aquesta retallada en la ingesta energètica, juntament amb una reducció en la ingesta d’hidrats de carboni, pot produir una acceleració en la pèrdua de massa corporal. Aquest mètode, juntament amb un increment en l’activitat física, que pot mantenir-se fins al mateix dia de la competició, és una pràctica comuna per als esports anteriorment descrits. Una altra malaguanyada tècnica, és la de provocar la deshidratació corporal mitjançant l’ús de diürètics, banys de sauna i la restricció total de la ingesta líquida en les hores prèvies al pesatge. L’ús de substàncies inhibidores de la gana, o anorexígenas, de laxants, el vòmit auto-induït o l’hàbit de fumar (com ocorre especialment en les cas dels joqueis) són mètodes que, de forma desesperada, alguns esportistes fan servir per a poder reduir la seva massa corporal de forma ràpida.

Per si totes les desafortunades tècniques anteriors no fossin suficients, la inventiva de l’home pot arribar a límits gairebé inversemblants, com és el cas de l’australià Mehmet Yagci, un esportista d’halterofília qui, després d’haver realitzat un ús intensiu de la sauna (en alguns moment fins i tot amb un jersei posat), i veient que encara li faltava rebaixar 300g per arribar al pes requerit, començà a cobrir el seu cos amb sal comuna fins que, finalment, assolí el seu pes objectiu en els jocs de la Mancomunitat de 2002. No en va, irònicament, el diari Daily Telegraph va batejar aquest mètode com: “La solució salina de Mehmet”.

Conseqüències de l’ús de tècniques impròpies per baixar de pes

L’ús d’aquest tipus de mètodes, així com el fet d’estar repetidament havent de reduir la massa corporal, provoca efectes de tipologia aguda i/o a llarg termini. En aquest darrer cas, quan es porten aplicant restriccions durant molt de temps, se sap que es produeix una reducció en la tassa metabòlica basal, una possible disfunció de les hormones sexuals, es compromet també la salut òssia, el correcte creixement i el desenvolupament en esportistes adolescents, així com s’incrementa el risc d’aparició de trastorns de la conducta alimentària.

Per altra banda, s’ha estudiat l’efecte agut (a curt termini o immediat) derivat de la deshidratació i la restricció d’aliments. Se sap amb certesa que les conseqüències de seguir aquest tipus de pràctiques nocives són, entre d’altres: un increment en el risc de lesió, fatiga excessiva, disminució del rendiment, tan a nivell físic com a nivell mental ( capacitat de concentració, de reflexes o de presa de decisions), i un major risc de posar-se malalt degut a la supressió del sistema immunològic, entre d’altres conseqüències més greus com la mort per hipertèrmia (increment excessiu de la temperatura corporal).

Com podem veure, tractar de forçar l’organisme per tal d’assolir un pes “ideal” només comporta conseqüències negatives per la salut. El més sensat és animar a l’esportista a escollir una categoria de pes més adequada a la seva constitució i portar una alimentació més equilibrada i saludable durant tota la temporada.

Sobre Roger Vilageliu

Roger Vilageliu

Diplomatura en Nutrició Humana i Dietètica per la Universitat Ramon Llull (Blanquerna) i Postgrau en nutrició esportiva per la Universitat de Cádiz (UCA). Antropometrista Nivell I (ISAK).Màster en Nutrició en l’Activitat Física i l’esport impartit per la Facultat de Medicina (UB).
Sóc membre col·legiat en el col·legi professional de Dietistes i Nutricionistes de Catalunya (CODINUCAT) (CAT000800) i membre de la Fundació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes (2998).

Comentar

La teva direcció de correu electrònic no serà publicada.Els camps necessaris estan marcats *

*